Vivien amagades. Habitaven coves, cavernes i grutes. Diuen que eren unes dones petites. De petita estatura, però de poders immensos. La nit de Sant Joan era una efemèride molt especial per a elles. Aquesta nit sortien dels seus amagatalls. Abandonen les seves llars recòndites. I ho feien (ho fan?) per a rentar la roba. No eren pas temudes. Eren respectades. També admirades. Se les vinculava amb la sort i la fortuna. Amagades feien les bugades en fonts, rierols, gibrells, safarejos i piques. I aquell que aconseguís un aixovar rentat per elles tindria una recompensa de gran valor: la fam i la misèria mai no entrarien a la seva llar.

Situades sempre aprop dels cursos d’aigua eren sinònim d’un poder màgic que guaria i que protegia. La seva llegenda s’estén per toda la cordillera pirinenca. Ho explica amb precisió l’escriptor Pep Coll: encantades (en el territori català), moras (en la regió aragonesa), encantàries (en la zona de Ribagorça), fous (en la actual Cerdanya), janes (en el valle de Capdella), hades o blanquetes (en el Pirineu gascó) i laminak (en tot el Pirineu de Navarra).
L’abast de la llegenda d’aquestes dones va superar el territori pirinenc. La llegenda transporta el viatger al monestir de Sant Pere de Rodes, en la província de Girona. Allà una espècie de sirenes o dones d’aigua, cansades i avorrides de seduïr mariners, comerciants i aventurers, decidiren canviar l’onatge marí per la terra ferma. Traslladaren la seva llar a la serra de Rodes. Allà es van dedicar a captivar, persuadir i seduïr els feligresos amb les seves fetilleries i encantaments. Però n’hi ha més… Conten que una tarda dos xicots van gosar treure el vel que cobria el rostre d’una d’aquestes sirenes. Ho van fer moguts per una creença popular: aquella acció assegurava fortuna i abundància. Però no va ser així. L’“encantada”, enfurismada per l’atreviment dels dos nois, els va fulminar amb la mirada. Els joves es van transformar en dues roques que, des d’aleshores, decoren el Cap de Norfeu. Els diuen “els fadrins encantats”.