Relat 4

Aquí hi ha dracs

La llegenda del marraco

La fantasia, aïllada de la raó, només produeix monstres impossibles;
unida a ella, en canvi, és la mare de l’art i la font dels seus desitjos.

Francisco de Goya, pintor

Hic sunt dracones. La frase s’utilizava per a marcar els territoris inexplorats o perillosos. Apareixia junt a serps marines i altres criatures ombrívoles: pops gegants, balenes amb ullals, calamars descomunals o estranys éssers mitològics. El globus terraqui de Hunt-Lenox, el segon més antic que és conegut, situà aquesets tres paraules en la costa oriental d’Àsia, a l’est de la península d’Indoxina. Inspirat, potser, en els dracs de Komodo. Però, més enllà de aquest llagardaix, el més gran del planeta, la frase decorava els mapes com a un advertiment que aconsellava: aquí hi ha dracs.

“La paraula ‘marraco’ està vinculada a l’euskera. Significa drac. Era un animal totèmic des del segle V a. de C. Era deitat. I era símbol”.

Els dracs dibuixaven els límits de les certeses. Representaven una barrera invisible. Però també eren una porta i una invitació al desconegut. Aquest llibre també mira d’apropar-se a aquests llocs incerts, on habiten els dracos. Són cròniques des dels enclavaments on comencen les seves terres. Fronteres, tanques, baluards i murs (invisibles). Volen explicar com són els confins d’un món conegut que donen pas a una selva ignorada.

Figura: Lennox Globe, by B.F. Da Costa. Kattigara, CC BY-SA 3.0, via Wikimedia Commons

La figura d’un drac en rajoles, pintures, clauers i suvenirs desperta la curiositat del visitant. La sorpresa creix en veure desfilar aital criatura junt a altres figures gegantines pels carrers de la ciutat de Lleida. Dues tones de pes. Vuit metres i mig de llarg. Gairebé quatre d’altura. Orificis nasals que exhalen columnes de fum. Aquest draco colossal forma part de la col·lecció de gegants de Lleida. La presència d’aquests busts herculis està documentada des dels segles XVII i XVIII. La parròquia de Sant Joan o el gremi dels espardenyers posseien parelles de gegants que deambulaven pels carrers de la ciutat en les celebracions i festivitats. Amb aparença de turcs i romans primer; passaren a adoptar la fesomia i la vestimenta de reis cristians, després; i de faraons egipcis, més tard. La inventiva no s’aturà amb el pas dels anys: figures amb trets asiàtics (els “xinesos”), reis i reines…

Prop de la Catedral Nova, la Casa dels Gegants de Lleida aplega una detallada col·lecció de gegants i capgrossos. I, entre ells, la figura de un ésser estrany, de vegades, de pell verdosa; unes altres, de pell rogenca. És el marraco, un llegendari drac que, des de l’alta edat mitjana, fa corredisses entre crits, músiques i fumera, pels carrers de la capital lleidatana. Novament, el viatger s’atura a reflexionar. Cerca els perqués. S’interroga sobre l’orígen. Per què un drac?

La paraula “marraco” està vinculada a l’euskera. Significa drac. La força i la capacitat d’escopir foc el convertiren en un animal totèmic des del segle V a. de C. Era deitat. I era símbol. Els caps, cacics i dirigents eren considerats com a fills de les divinitats. Per damunt d’ells, estava el marraco. Per això, Indíbil, rei dels ilergets, poble prerromà de la península ibèrica, era el fill espiritual del gran drac. El simbolisme d’aquest animal fantàstic va perviure. Déu per a uns. Monstre per a altres. Sempre fou molt present. Ho segueix estant. El marraco va circular i circula, des de l’edat mitjana, en les processons del Corpus i altres celebracions de les terres de Lleida.

El viatger intenta un altre cop –i potser s’equivoca– conferir sentit a tot plegat. Busca respostes en els llibres. Del grec ‘δράκων’ (drákōn), la paraula drac al·ludeix a la serp. Però també a la seva mirada: el qui observa fixament. Una manera de mirar que s’aplica també a les àligues i als guerrers. Però la història va modelar-ne l’essència. I aquest nom es va emprar per a denominar a criatures imaginàries i gegantines capaces de volar i escopir foc por la gola. Els contes, les llegendes i els mites van prioritzar el monstre. Però, com sempre, una altra mirada és possible. Ens ho diu l’etimologia. Ens ho recorden, cada any, les comparses que animen les festes de les terres de Lleida.

Quadern de bitàcola

Aprendre a mirar

El viatger vol aprendre a mirar. La llegenda del marraco li regala una bonica lliçó. Potser rere l’aparença d’aixó que hem anomenat monstres, hi ha d’altres històries i d’altres perqués. Cal observar detingudament. Canviar la perspectiva. Aprendre a mirar.

Escrit en la ciutat de Lleida, junt a la Casa dels Gegants. Recordant el filòsof Friedrich Nietzsche: “Qui amb monstres lluita, que es cuidi de convertir-se al seu torn en monstre”.