Segurament és el monument més icònic de la ciutat de Lleida. Una cosa així com l’emblema o el símbol. Els llibres la qualifiquen com a “una de les millors obres artístiques de l’arquitectura medieval europea”. L’ubicació en reforça la prevalença i enriqueix l’impacte visual. Situada sobre el Turó de Lleida, que domina tota l’urbs, s’alça en el mateix enclavament on abans hi hagué una catedral paleocristiana i visigòtica, primer; i una mesquita, després. El seu nom –la Seu Vella– convida a pensar que no és la única catedral del lloc. En el centre del municipi, en ple carrer Major, es troba la seva germana més jove: la Seu Nova. En les seves cornises, murals, capitells, portes i gravats es llegeix un fragment important de la història d’aquestes terres. Y també de les seves llegendes…

La imatge de la Mare de Déu del Blau sosté en el seu maluc esquerre el Nen Jesús. A la seva mà dreta du un colom. L’element més cridaner, nogensmenys, es situa al seu front. Una petita zona de color blavós desperta la curiositat del viatger. És un cardenal, és a dir, una taca amoratada que apareix a la pell a causa d’un cop. És a dir, un blau. Però, per què té aquesta estàtua aquesta particular marca? Creada per l’esculptor Jordi Safont en 1447, la talla amaga una història que barreja la moralitat, la fe i la llegenda.

El relat parla d’aprenents, enveges i d’un singular miracle. Els fets es van esdevenir durant l’etapa de creació de les esculptures que decorarien la porta dels Apòstols. Tots treballaven amb afany. Era important coronar a temps aquestes talles de pedra. El mestre esculptor dirigia els treballs. Ordenava, supervisava i organitzava les feines. Nogensmenys, altres menesters l’obligaren a abandonar la ciutat. Marxà de viatge. El temps apressava. Les obres no podien aturar-se. Per això, va ordenar a un dels seus aprenents que seguís treballant en aquella esculptura i que cincellés el rostre de la Mare de Déu. Passaren uns dies. Quan l’experimentat esculptor retornà, va quedar sorprés i, alhora, impactat. No s’ho podia creure. No volia creure-s’ho. Aquell noi havia esculpit un rostre angelical i refinat, pur i perfecte. El que hauria d’haver estat alegria es va tornar ira. També, enveja. I, en certa manera, daltabaix. El mestre es sentí superat pel seu aprenent. Aquell rostre era immillorable. Allò que ell no va saber fer, ho havia concretat a la perfecció, en tan sols uns dies, un jove novell i primerenc. El principiant havia superat el preceptor. El tutor es sentia ferit. El guia va perdre el rumb.

Diu la llegenda que el mestre, pres de la més terrible ira, agafà un martell i el llençà amb força i ràbia contra l’esculptura de la Mare de Déu. L’eina va rebotar en havent picat contra la figura i en el retrocés impactà en el mestre. L’iracund esculptor va morir aquella tarda en aquell lloc. L’estàtua quedà intacta tret d’un minúscul però cridaner cardenal blau que, des d’aleshores, en decora el front.

El viatger llegeix la història. Observa amb curiositat l’esculptura. I, de nou, comença a pensar. Fantasieja. Imagina. No té massa temps per a submergir-se en el relat perquè un altre emergeix de nou entre les parets de la catedral. És “la llegenda del Bolquer Sant”. De què? Sí: del primer bolquer que va cobrir el Nen Jesús en haver nascut. Un mercader de la ciutat, Arnau Solsona, fou qui va dur la reliquia fins les terres lleidatanes. Com? Fet presoner pels exèrcits tunisians i traslladat al nord d’Àfrica junt amb la seva dona i la filla, tingué l’oportunitat de conèixer alguns secrets del palau nordafricà. I entre aquests enigmes i misteris, un tresor: El Sant Bolquer. Guillamona, filla d’Arnau, casada amb el fill del rei tunisià, va lliurar la peça a la mare, que els transportà anys més tard a Lleida. Va guardar la peça. La custodià com qui protegeix un tresor. No va dir res a ningú. Poc abans de morir, li va explicar el secret al seu marit. Arnau decidí donar la relíquia a la catedral. Diuen que fou el 1297. I asseguren que aquest bolquer –venerat i beneït– va salvar la ciutat i els seus habitants d’infortunis, desastres i fetilleries diverses. I què va ser d’ell?, es pregunta el viatger. Desaparegué en la Guerra Civil espanyola. I encara que es conserven uns diminuts fils en Barcelona i Segòvia, el seu rastre s’ha perdut. Desaparegué. Però queda, com a mínim, la llegenda.