Fou un ofici de gran importància. I fou un ofici realitzat principalment per les dones. Els textos ho documenten entre els segles XIX i XX. Diuen que va estar molt present en la vall de la Vansa i Tuixent, en la comarca de l’Alt Urgell. Allà, al peu de la Serra del Cadí, moltes dones dedicaren part del seu temps a el·laborar medicines, pomades, emplastos i ungüents. Els el·laboraven utilizant productes naturals: plantes, bolets, arrels, olis… Recorrien els pobles oferint els seus remeis. Duien a l’esquena una llarga tradició de saviesa popular que havia aprés dels secrets guaridors que oferia la natura. Eren les trementinaires.

Solien pertanyer a les famílies més pobres de les valls. La seva situació econòmica les va empènyer a buscar noves fonts d’ingressos. Recorrien a peu les senderes, els viaranys i els camins. Anaven en parelles. Una era la més experimentada i l’altra solia ser una jove aprenenta. La relació entre elles devia ser molt estreta perque només així podia donar-se el clima de confiança que demana la relació mestra-aprenenta. Necessitaven complicitat, cautela i una gran compenetració. Eren moltes vegades dues germanes, una mare i una filla, una àvia i la néta… Molts clients preferien romandre en l’anonimat i, per tant, tot s’havia de realizar amb encert, discreció i molt de tacte.

Tenien té de roca, corona de rei, serpol, escabiosa, orella d’ós, milfulles, pega negra, oli d’avet, oli de ginebró… També til·la, orenga, farigola o comí. Però l’ingredient estrella, que les va donar el nom, era la trementina. Coneguda també com a aiguarràs, aquest líquid volátil i incolor s’obté de la destilació del suc resinós del pi roig mitjançant incisions en el tronc de l’arbre. L’ús més habitual era com a cataplasma. Era balsàmica i expectorant, però s’emprava tambén per a mitigar el dolor dels cops, la gota, les torçades, les mossegades de víbores, leas picades d’aranya, la infecció de les úlceres o per a l’extracció de punxes de la pell. I n’hi ha més: s’usava com a antiparasitària, contra la diftèria i per a combatre el tifus.

Solien fer els seus recorreguts una o dues vegades a l’any. Viatjaven de poble en poble. De vegades, eren fora de casa uns quants dies. Segons com, uns mesos. Visitaven especialment las zones rurals. El tracte amb els seus “pacients” havia creat un vincle personal. Fins i tot, solien fer nit en les cases de les persones que atenien a canvi d’herbes o medicines. Els seus remeis servien per a les persones, però també oferien medicines per als animals. En els seus cistells carrregaven una “solució” per a tot o gairebé tot: les contractures, els refredats, les inflamacions de diferentes òrgans vitals, les contusions, la diftèria, les ferides… En general, preparaven els ungüents, olis i medicines a casa. El seu continu pelegrinatge les va fer conegudes com “les dones que van pel món” o “les que venen herbes”. Eren dones valentes i treaballadores. Per a molts: les sàvies de la muntanya. L’últim viatge d’una trementinaire va ser el 1984. El va fer Sofia Montaner (1908-1996). Al llarg de la seva vida va acompanyar en aquest voltar la seva àvia, primer; sa mare, després; amb la sogra, més tard; amb les filles, a continuació; amb una veïna, posteriorment, i al final, amb el seu marit –Miquel Borrell–, veí del seu mateix poble i fill d’una trementinaire. Fins el 1982, marit i muller viatjaren junts oferint els seus remeis. Fou un dels pocs testimonis –potser l’únic– d’un home dedicat a aquest ofici. Amb 73 anys, Sofia va fer el su darrer viatge. Va morir 12 anys després. Amb ella va marxar una gran porció de la saviesa d’unes dones que coneixien el seu entorn i els seus remeis. Dones que, tot i que el su objetiu era guarir, van ser moltes vegades acusades de bruixeria.