Els homes es fan. Les muntanyes ja estan fetes. Ho va escriure Miguel Delibes en el seu llibre El camino. Però aquest enunciat no sempre es compleix. La immensitat topogràfica del relleu pirinenc ha convertit aquest territori en una font abundosa de mites, llegendes i garleries. Però la nostra serralada no és un cas aïllat. Al llarg dels segles i a tot el planeta, les muntanyes, els cingles, els penyals o les serres han viscut envoltats d’un nimbe màgic. Existeixen muntanyes sagrades. D’altres temudes. Algunes que –diuen– són guaridores i algunes més que fan miracles. Els Pirineus no són una excepció. Pels seus camins, senderes i carrerades s’hi van moure soldats, artistes, aventurers, guaridors, buscadors de tresors, rodamons, pastors i un devessall de persones que desitjaven arribar o que buscaven marxar. I amb ells viatjava tota mena d’històries: contes, faules, cançons, poemes, refranys, endevinalles i moltes llegendes. Algunes n’han provat d’explicar l’origen de la serralada pirinenca.

Una tomba, milions de roques

Hèrcules, l’heroic fill de Júpiter i Alcmena, és el protagonista d’un relat sobre els orígens d’aquesta porció rocallosa del planeta. Veus llegendàries relaten que el forçut es disposava a realitzar els seus dotze grans treballs. Aquesta vegada la seva missió era enfrontar-se al Gerió, un monstre gegante i temut format per tres cossos, amb els seus tres caps y les respectives extremitats. Per a acabar amb l’engendre havia de travessar la Gàlia. El rei Bèbrix, pare de la princesa Pirene, el va acollir en els seus dominis. Existeixen diverses versions d’aquest mateix relat. Una d’elles indica que, quan el forçut marxà a combatre aquella bèstia, la jove es va atrevir a seguir-lo..

El Pequeño diccionario de de mitología vasca y pirenaica de Olivier de Marliave detalla que la donzella va ser devorada per feres salvatges. Hèrcules, commogut por la valentia de la noia, decidi edificar un sepulcre especial: “La va retornar a casa y va construir un immens mausoleu tot amuntegant fins l’infinit roques que van formar una sèrie de muntanyes, a les que va denominar Pirineus”. El forçut guerrer va aplegar milions de milions de pedres gegantines i milions de milions de petits còdols. Les va fer servir per segellar la tomba. aquestes roques incontables van donar forma al mausoleu de la princesa Pirene, filla de Bèbrix. I també van edificar una cadena muntanyosa que, amb més de 430 kilòmetres, decora el paisatge peninsular amb muntanyes i penyals que superen els 3.400 metres d’altura. És la història d’un començament, però n’hi ha més…

El verger convertit en roca

Altres llegendes descriuen els Pirineus com a un autèntic verger. Els ríius regaven les seves valls. Els arbres creixien amb vigor. El bestiar pasturava feliç. Això era en els temps més antics, quan tot començava. Un dia un viatger brut i cansat va arribar a la regió demanant almoina. Volia alguna cosa per menjar. I pidolava també un xic de refugi. Tot i aixó, en veure el manguer, alguns pastors, que xerraven al costat dels seus ramats, van preterir l’estranger. La llegenda diu que aquell indigent desvalgut era el fill de Déu. Enfurismat, va decidir maleir el lloc. I aquell jardí de prats verds i generosos es va convertir en una infinitat de barrancs pedregosos, plens de congestes profundes i en tarteres amb piles de roques amuntegades. Alguns estudiosos aseguren que l’episodi va tenir lloc en el massís de la Maladeta o Tuca de la Maladeta. Però no és fàcil concretar l’indret exacte. “Vés a saber”, remuga Gabriel, un pastor de la zona. La maledicció es va estendre. I el càstic diví es va emparar de les valls més properes a aquest cim de 3.300 metres d’altitud i pròxima al pic Aneto. És una altra història. I tampoc n’és la única.

Muntanyes de lluna i foc

Alguns documents atribueixen el nom dels Pirineus a un topònim ancestral. Segons aquesta versió, inspirada en referències de procedència ibera o basca, l’origen del nom de la cordillera fou “Ilene os”. Aixó és: les muntanyes de la Lluna. Les conjectures, les hipòtesis i les explicacions creixen… Per a d’altres estudiosos, la denominació està lligada a un incendi. “Pyros” és foc en grec. El nom del lloc estaria, per tant, vincula al foc provocat per uns vilatans en rompre les terres per al conreu. Les figuracions, les suposicions i les teories llegendàries no acaben mai. La fantasia de les llegendes és inesgotable. I tot sovint, contagiosa. L’acció divina juga un rol protagònic en el reguitzell de llegendes que expliquen l’origen dels territoris pirinencs i de milers d’indrets del planeta.

Una creació divina

Alguns vilatans asseguren encara avui que, a l’inici dels tiemps, el món era del tot llis i completament pla. Massa uniforme i massa avorrit. Aquesta falta de varietat i contrastos va fer que Déu el trobés summament tediós. Decidí renovar la creació; fer-la més cridanera suggestiva i diferent. Va crear les muntanyes. Aquestes elevacions emergien de les superficies planes per amenitzar el paisatge. Per tal de materialitzar el su desig, es a carregar a l’esquena un sac amb milers de milions de roques. Amb el sac a coll es disposà a recórrer aquella explanada que formava el món. S’hi movia per sobre. L’observava. S’aturava per reflexionar i tambén per repondre forces.

El sac de pedres era tremendament pesat. De tant en tant, prenia un roc de dins i el llençava. En fer impacte contra la superfície, la roca se expansionava, creixia i adquiria la forma d’una col·losal muntanya. En el seus anar i venirs sobre aquest món en construcció, va travessar el territori que separa la Península Ibèrica de la resta d’Europa. Y just en aquell moment i sense que ell se’n adonés, el sac de pedres es va trencar. I així, per un forat, els pedregots van anar caient. Un rere l’altre. Desordenats. I així van formar una renglera de pedres. Aquesta llarga renglera irregular va donar forma a una cadena muntanyosa impressionant i única. Avui tots la coneixen com a els Pirineus.