Relat 2

Estàtues de pedra

Els dos caçadors

No és el qui arriba més alt, sinó el qui influït per la bellesa
que l’embolcalla, més intensament sent.

Maurice Herzog, alpinista

El viatger va arribar cansat al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Assegut sobre una roca en una vorera del llac, agafà la cantimplora i va beure. I en fer-ho albirà en la llunyania la silueta imponent de dos gegantes de pedra. Els va mirar en silenci. Eren el Gran Encantat, de 2.746 metres, i el Petit Encantat, de 2.733 metres. Aquests “cims bessons” no són els més alts del parc nacional, però han esdevingut la postal icònica, la més famosa, per a tots els qui visiten l’estany.

“Aquests ‘cims bessons’ no són els més alts del parc nacional, però han esdevingut la postal icònica, la més famosa, per a tots els qui visiten l’estany”.

Situats en la part oriental, els dos germans de roca són la talaia d’una varietat de paisatges que decoren les 14.119 hectàrees d’aquest espai protegit, creat com a tal el 1995. Molt aprop, altres muntanyes insignes: el Comaloforno (3.033 m.), el Besiberri Sud (3.017 m.), el Besiberri Nord (3.015 m.), la Punta Alta (3.014 m.), el Pic Peguera (2.982 m.), el Pic Subenuix (2.949 m.), el Gran Tuc de Colomers (2.933 m.), el Tuc de Ratera (2.857 m.) o el Montardo (2.833 m.). Des dels seus cims hom divisa un territori travessat per rius i rierols: el San Nicolau i Sant Martí, en la conca del Noguera de Tor; o el Valarties, el Aiguamoix o el Garona de Ruda, en la conca del Garona; el Cabanes, l’Escrita, el Pamano o el Flamisell, en la conca del Noguera Pallaresa. I uns vuitanta estanys: el de la Llebreta, el Serradé, el Contraix, el Llong, el Mussoles, el Ribera, el Morrano, el Dellui, el Redó, el Negre de Portarró, el Ratera, el Barbs, el Munyidera, el Amitges, el Monges, el Magades… O el que s’obre als seus peus: l’estany de Sant Maurici.

Envoltat de boscos de pi negre, aquest parc ofereix infinitat d’excursions: des de la presa hidroelèctrica a un refugi militar abandonat o l’ermita que du el nom d’aquest sant cristià, comandant de la llegendària legió Tebana: Sant Maurici. I en els seus racons i revolts més allunyats, una fauna variada i enigmàtica es mou entre l’arbreda i els matolls. És difícil d’apreciar, però la riquesa natural és única: 220 espècies de vertebrats. I, entre elles, una gran varietat d’aus: el buitre comú, la perdiu de neu, el gall fer, el pardal d’ala blanca, l’àliga daurada, el trencalòs… També entre les roques i les cornises pètries: l’isard, el senglar, l’ermini, el liró gris, l’esquirol vermell, la marmota o el cabirol. I en els rius y aiguamolls, la truita comú, el tritó pirinenc, la granota roja, la serp verda i groga o la perillosa vipèrida aspid.

De nou la llegenda

El viatger escrivia en la seva bitàcola. Llistes i més llistes de noms d’animals i plantes. També gargotejava paisatges. Anotava sensacions. Però un cop i altre retornava a la seva ment la imatge d’aquells cims agermanats. Eren la referència perenne, el punt de partida constant, la guia permanent. Allotjat en el municipi d’Espot, la imatge continuava intacta en la seva memòria. Decidí preguntar. Volia saber. I de nou la història el va dur a una llegenda amb forma de conte popular.

Diuen, expliquen, parlen que cada any, pel mes de setembre, els habitants d’Espot pelegrinaven en silenci fins l’ermita de Sant Maurici. Aquell any, però, va passar alguna cosa. Una cosa important que tindria un desenllaç insospitat. Dos caçadors –Cristòfol i Esteve– es van escapolir de la cerimònia religiosa. Preferiren anar de cacera. Així, sense respectar la tradició, van ascendir per senderes escarpades fins el cim de les muntanyes. Van albirar un isard. El van encalçar. Prepararen les armes. Seguiren endavant…

Poc més s’en sap. Tot són records de relats que algú es pensa que recorda d’un altre que jurava haver-los escoltat prop d’alguna llar, una olla de brou bullent o els espeterrecs del foc d’un campament. Ningú no sap amb certesa els detalls. Alguns asseguren que de sobte una boirina va envaïr el lloc. D’altres afirmen que es va sentir un tro estentori i estrepitós. Després, repentinament, el silenci. I mai ningú va saber res més d’aquells dos caçadors. Però tots asseguren que la muntanya va emergir dividida en dos. Eren dos cims agermanats. Semblava com si s’abracessin. La llegenda explica que aquelles dues siluetes pètries eren els dos nois. Els agosarats caçadors es convirtiren en gegantines estàtues de pedra. Va ser el càstic por la seva irreverència. Fins i tot hi ha qui diu que junt a ells el seu gos també es va transformar en un massís bloc de roca. La seva silueta retallada sobre el cel pirinenc ha esdevingut alguna cosa més que una llegenda: són un retrat de l’amplitud del regne de l’aigua i la roca. Són llegenda convertida en pedra.

Quadern de bitàcola

Llegendes i lliçons

El caminant pensa. Recorda. Escriu. Una llegenda és una narració popular que explica un fet real o fabulós ornat amb elements fantàstics. Imagina els dos caçadors. I reflexiona sobre el missatge que amaga el relat. Cadascú pot concedir-li una lectura diferent. Però avui el viatger sembla convençut. Pensa en la maravella d’aquests paratges i la importància d’aprendre a prendre’n cura… abans que es converteixin en pedra. O en record.

Gargotejat en un tros de paper, desprès d’haver recorregut un tram de la ruta Carros de Foc. Assegut al costat d’ una finestra del refugi d’Amitges, tot pensant en la Pica d’ Estats que espera en la llunyania.