Tothom sap què és un estany. El diccionari ho defineix com a un gran dipòsit d’aigua natural procedent de la pluja, dels corrents subterranis o dels rius i els rierols. Però un estany pot ser també una font de llegendes i faules. Fins i tot, la llar d’estranys éssers o el lloc on jauen tresors perduts. L’estany de Montcortès no n’és una excepció. Situat a 1.065 metres d’altura, amb una profunditat màxima de 30 metres i un perímetre de 1.320 metres, és l’únic llac sense reclosa del Pirineu de Lleida. L’àliga pescadora, l’aufrany, el trencalòs o el milà reial solquen els seus cels; mentre que entre les arbredes i matolls que l’envolten es mouen sigil·losos les guineus, els teixons, els cabirols o entremaliats grups de senglars. És una contrada de somni recoberta també per un nimbe de misteri i de llegenda.

S’esdevingué fa molts anys, tants que és difícil precisar el moment. Però encara s’escolta aquella història. És la història d’un viatger errant, meitat rodamón, meitat mendicant. Va arribar un dia qualsevol i, casa per casa, anà pidolant almoina. Estava famèlic i demanava alguna cosa de menjar. Va recórrer amb paciència cada una de les cases, però no va aconseguir res. Naingú no li va oferir ni aliment ni beguda. A la sortida del llogarret, una dona es va creuar en el seu camí. Duia una pastera a l’espatlla. El rodamón li va pregar ajuda. La dona l’explicà que aquest aliment era l’únic sustent que posseia per a alimentar els seus fills. El mendicant restava en silenci. La dona es va apropar a l’estrany visitant. Li va oferir un tros de pa. L’enigmàtic viatger va agraïr l’almoina. I va correspondre a la dona amb un clar advertiment: “Aquesta nit no surtis de casa perquè una gran tenpesta s’abatrà sobre aquest lloc”. La dona obeí. La tempesta arribà. Va arrasar la població. I diuen que cada nit de Sant Joan s’albira en una vora del llac la silueta d’una dona que camina per el lloc. Du a l’esquena una pastera. I sembla com si busqués alguna cosa aprop de l’aigua. Però hi ha més. Des del fons de l’estany emergeixen planys que demanen ajuda. Es senten sanglots que clamen de dolor.

Hi ha més llegendes i més conjectures. Les que asseguren que en el fons de l’estany està la ciudat de Pallars amb els seus edificis, els seus habitatges i els seus palaus encara intactes. També hi ha relats sobre d’una ciutat submergida coneguda pel nom de Cabestany. Altres veus parlen d’un càstig a la població per donar suport als moros en les lluites amb els cristians. Tots diuen. Ningú assegura. Qui sap. Qui sabrà.

El visitant apunta els detalls. Pensa en la invectiva. Es sorprén amb la capacitat de fantasiejar que ha perdurat fins els nostres dies. Però no tot són quimeres, somnis o deliris. El fons del llac alimenta la llegenda. Alguns vilatans expliquen que han trobat restes d’edificis i fragments de construccions procedents del més profund d’aquestes aigües. I aleshores comencen les enraonies… I si són part d’una enigmàtica i perduda ciutat submergida?