A Catalunya hi ha tres muntanyes emblemàtiques amb forma d’U: el Pedraforca, els Encantats y la Forcanada. Són gigants de pedra que s’alcen entre territoris, províncies i fronteres. En la Vall d’Aran, la Forcanada emergeix envoltada d’unes fronteres que la natura no entén. Els seus dos cims, el Pic Nord (amb 2.881 m.) i el Pic Sud (2.872 m.) dibuixen en la llunyania una postal hipnòtica. Conegut també com a Malh des Pois, aquest massís petri es situa a les altures de dues valls i confina amb el territori aragonès. Allà, el llac de l’Or. Diu la llegenda que en les profunditats existí una mina d’or que només es podia albirar a les nits. Molts caminants es sentiren atrets per aquest colós de roca enforcat que domina el paisatge. Els visitants es remunten als temps més antics i arriben als nostres dies. Un d’ells, Alfred Tonnellé, després de coronar-la l’1 d’agost de 1858, li va dedicar aquestes paraules:

Forcanada, ma bella núvia,
per què brilles tu
tan serena i tan resplendent
a la llum del matí,
i corones amb un pur i blavós
vapor lleuger el teu front amable i sever?
Sembles més bella que mai.
T’has reconciliat amb el teu raptor
i somrius quan el mires?

El paisatge no sap de murs imaginaris. Uelhs deth Joeu (nom en aranès) es un enclavament encisador d’on emana una cascada, d’aigua que procedeix dels cims de l’Aneto en la província d’Osca. Al seu torn, des de la falda d’aquest pic, el més elevat de tots els Pirineus amb 3.404 metres, les aigües de la gelera s’escolen per un lloc que es diu Forao o Forat d’Aigualluts. La corrent gèlida i cristal·lina reapareix més tard, en la Vall d’Aran, travessant muntanyes per túnels i grutes subterrànies. Aigua, vent i roca transcendeixen les fronteres, propicien les trobades i aposten per la fusió. El viatger hi pensa i creu descobrir un missatge de gran valor. No gaire lluny, aprop d’aquell lloc, està el Saut deth Pish (nom en aranès), la cascada més gran de la Vall d’Aran les quals aigües procedeixen de cursos subterranis càrstics des del territori francès. Beneïda fusió, exquisita confusió, pensa el caminant. Les muntanyes i els seus països convertits en fronteres naturals, però alhora en punt de trobada.

Les muntanyes bicèfales viuen envoltades d’un nimbe màgic. Junt a la Forcanada, un altre cim català genera aquesta pulsió entre èpica, enigmàtica i llegendària. Aquest cop també la fesomia n’ha impulsat la llegenda. I l’ha donat nom: “pedra” i “forca”. La particular forma d’“U” del Pedraforca l’ha convertit en una muntanya emblemática, popular i màgica. Al capdamunt, tres cims: el Pollegó Superior (2.506 m.), el Calderer (2.505 m.) y el Pollegó Inferior (2.445 m.) Desde Gòsol, municipi de la comarca del Berguedà, pertanyent a la província de Lleida, molts caminants s’aproximen als peus del gegante. En la Serra del Cadí, en el Parc Natural del Cadí-Moixeró, en una zona limítrofe entre els territoris barcelonès i lleidatà, emergeix aquest colós de pedra declarat paratge natural d’interès nacional al 1982 per el Parlament de Catalunya.

Les llegendes envolten aquest massís rocós format fa més de 25 milions d’anys. Són llegendes de bruixes i aquelarres. L’enforcadura entre els pics era el lloc elegit per a les reunions d’aquestes fetilleres i magues. Solien tenir lloc la nit del 23 de juny amb motiu de la festivitat de Sant Joan. Algunes arribaven a cavall de les seves escombres voladores. D’altres ho feien a peu des de Gòsol. I expliquen que als cims es van trobar restes de fogueres, calders cremats, estranys ungüents i tota mena d’herbes, ullals, pells, pedres i arrels. Asseguraven que era possible atalaiar des del cim de la muntanya les espurnes de les fogueres, els crits dels conjurs y el murmuri de les cançons.

Però hi ha més històries i més llegendes. Una d’elles ens parla d’un castell. L’amo de la fortalesa, sense que es sabés el motiu, passà de ser un senyor bondadós i equànim a esdevenir un tirà cruel i malvat. Angoixats pel sotmetiment, els vilatans decidiren actuar. Van demanar ajuda a una octogenària que vivia en una barraca en les profunditats del bosc del Gresolet. La dona els va escoltar amb atenció. I respongué amb calma, tot demanant ajuda als éssers alats que habiten el cel. La dona assegurava que només els àngels podrien ajudar-los. Els veïns van seguir les seves instruccions. Van pregar als querubins i es van amagar aquella mateixa nit a les seves cases. En bloquejaren les portes. Van tapiar-ne les finestres. I van esperar. S’escoltaren crits i udols. Ells van seguir a refugi en les seves llars. Mentrestant, allà afora, a la muntanya, un exèrcit d’àngels s’enfrontava al senyor del castell… que era el mateix dimoni! Un cop va seguir a un altre. Es sentí l’impacte de roques i blocs de pedra. El combat va durar tres dies i tres nits. El castell havia estat destruït. I la muntanya va despertar per sempre partida en dos.