Un viatge de llegenda al Pirineu
i les Terres de Lleida

Al voltant del foc, la veu rogallosa d’un vell pastor rememora llegendes encisadores. Ell les va escoltar del seu avi i aquest del seu i així, un cop i altre, molt de temps enrere. El seu relat arriba com l’eco d’un gegant de la modernista plaça de la Pau fins els graners, que acullen bestiar i fusta de pi vermell i alzina als set llogarets de la Vall Ferrera. Aquest és un viatge  que il·lumina. I un retorn a aquelles llegendes.

Aixoplugades en un entorn natural tan desavinent com fascinant. Esculpides per un clima advers i aspre. Les llegendes diuen –amb paraules curulles de màgia– una altra història –o potser la mateixa– de les comarques de Lleida, la seva gent i els seus orígens. Iltirta per als ibers ilergetes. Ilerda per als romans. Larida per als musulmans. Leyda en l’Edat Mitjana. Lleida, avui. Hi ha un viatge a la nit carregat de llegendes, de mites i records. Abans que arribi l’“aigualada”, aquests remots relats traslladen al viatger a l’essència del territori lleidatà. Una terra… Mítica i gegant.

Mítiques i diminutes “dones encantades” que obsequiaven roba i expulsaven l’ infortuni de la misèria. I diminutes criatures –enèrgiques, diligents i afanyoses– expertes en moure d’aquí a allà les pedres d’una muntanya. Són els minairons. Animals totèmics amb forma de drac. El marraco. I gegants. Molts gegants. Un d’ells un temut i herculi camperol que aterria els soldats romans. El “gegant” de Mandrònius… I més, moltes més…