Lleida és terra de gegants. Pels seus paisatges, per les seves muntanyes, pels seus rius i per les seves llegendes de corpulents éssers humans capaços de tot. El gegant de Mandrònius de Garós n’és un exemple. Un exemple colossal i contundent. Diuen que arribava als tres metres d’altura. I asseguren que tal era la seva força que podia abatre d’un sol cop a deu soldats romans equipats amb cascs, cuirasses i escuts. Habitava una cova propera al poble de Betlan, però passà els seus darrers dies a Garós. Allà va demanar que cavéssin un enorme fossar on reposarien les seves colossals restes.

Van passar els dies, els anys i els segles… Però mai no van deixar de circular boca-orella les enraonies. Afirmen fins i tot que un matí un camperol que conreava patates observava sorprés com un enorme os treia el cap entre la terra. Eren les restes del temut i respectat gegant. Àdhuc hi ha qui apunta que la seva calavera va estar amagada entre els murs romànics de l’església parroquial de Sant Julià de Garós. L’atribuiren poders sobrenaturals. Podia guarir els malalts. Feia més fort tothom qui la tocava.

Transmetia una energia especial als més joves. El llegat d’aquell gegant perdura. Encara avui s’organitzen itineraris que arriben a la cova on va viure el gran forçut.

Fou un gegant i fou un líder. Els guerrers de les diferents tribus de la vall seguien les seves ordres. Admiraven el seu valor en el combat. I n’apreciaven l’admirable bondat. Fer en la lluita i humil en el seu dia a dia, es maridà amb una jove aranesa. Tingueren una filla. La seva vida era modesta i tranquila. Eren feliços. Només les avançades de soldats romans pertorbaven la seva calma. Desmoralitzats i abatuts per les contínues derrotes, les tropes de Roma no sabien com acabar amb el colós. Idearen un pla macabre. Vista la impossibilitat de acabar amb ell, decidiren atacar a la seva família. Segrestraren la muller i la filla. Creien que tenien la victòria aprop, però anaven errats…

Enfurismat com mai ho havia estat, el gegant atacà el campament romà. Estris, tendes, carros i magatzems… tot va quedar destruït. Els romans tremolaven de pànic. Esperaven aterrorits el final. Però bondadós i compadit, el gegant els perdonà la vida. Volgué, però, enviar un missatge a la Ciutat Eterna. Va ordenar que talléssin una orella de cada soldat capturat. Les aplegaren en un cofre y les enviaren a Roma. Era un advertiment brutal i explícit.

De la seva fi poc se sap. Es parla d’una vida serena i assosegada amb la seva família. Es diu també que fou assassinat pels mateixos vilatans temorosos del seu poder. I expliquen que per a sotmetre’l van haver de sortir a buscar-lo. I van haver de preparar un pla a traició. Només així pogueren sotmetre’l. I el van coercir només a còpia d’hores i hores de resistència i lluita.

La llegenda encara es recorda en la regió. El viatger l’escolta amb atenció i curiositat. S’imagina aquest home-gegant. El visualitza a la seva cova junt a la seva esposa i filla. Pensa en la seva vida senzilla, tranquila i feliç. Imagina el seu cor bondadós. I així, en aquest territori gegant en paisatges, muntanyes i rius, el caminant es sent confós. Mira de comprendre la llegenda. Busca, un altre cop, nous missatges. I l’interpel·la una pregunta: què significa la paraula gegant?

Diu el diccionari que un gegant és un personatge de gran tamany. Però afegeix que és també algú “excepcional”. I remata: “Gegant és la persona que sobresurt en alguna cosa”. El viatger tanca el quadern. El desa a la motxilla. Alça la mirada. Atalaia l’horitzó. Un somriure es dibuixa en el seu rostre. Aguarda en silenci durant uns minuts. Escolta el so del vent, el cruixir de les branques dels pins i la melodia que produeix el refilar de les aus. I recorda Isaac Newton: “Si he vist més lluny ha estat perquè he pujat a espatlles de gegants”. Reprèn la seva marxa. Afegeix una nova lliçó a la col·lecció d’experiències per el territori de Lleida. Camina feliç. El viatge no ha acabat. Hi ha llocs, aventures i llegendes gegants.