“Què farem? Què direm?”. Aquestes són les dues preguntes que et faran uns diminuts i fascinants éssers que habiten les terres pirinenques. Ho faran si obres el canut d’agulles on s’amaguen. Són els minairons.

Has d’estar preparat. Tens que respondre amb rapidesa. Aquestes criatures –que s’assemblen als elfs– són enèrgiques, diligents i afanyoses. Esperaran ansiosament les teves instruccions i las compliran rigorosament i immediata. Són diminuts com l’ull d’una agulla, però són tremendament eficients. Diuen que alguns vilatans poseeixen milers d’aquestes criatures en cofres de fusta o en canuts de llauna. Els guarden allà, però no per gaire temps… Els minairons emmalalteixen i moren si no reben ordres durant un periode dil·latat de temps. De vegades, els seus amos obren per descuit les capses. I centenars d’aquests éssers –actius i refulgents com una espurna de foc– els envolten. Esperen un encàrrec, una tasca, una feina. I és important donar-els-hi una ràpidament.

Per qué? Si no ho fas, això diu la llegenda, et maten… Per això, moltes vegades, reben encàrrecs insòlits com moure milers de pedres i còdols d’un lloc a l’altre. Així, amb eficiència i dedicació, netegen la muntanya de pedres que amunteguen en un altre lloc. Un cop acomplerta la missió, retornen al seu canut, botella, capsa o cofre.

Alguns vilatans afirmen que existeixen famílies que han fet fortuna gràcies a la capacitat de treball d’aquests éssers diminuts. Com reconèixer-los? Podeu identificar-los sense cap problema. Alguns viuen en coves i racons de les muntanyes. Són de la mida d’un elf. Els agraden les entremaliadures. La majoria d’ells llueix una densa barba llarga i decoren el seu cap amb una barretina vermella. Asseguren que la nit de Sant Joan, quan la lluna vella es mostra al cel, és possible fer-ne collita a partir de l’herba que du el nom del sant.

La llegenda sedueix el viatger, que pensa en el treball quotidià dels vilatans: artesans, agricultors, ramaders, peons, fusters… I creu o vol creure que, moltes vegades, una llegenda és una manera de donar sentit. Però també una invitació a la imaginació, una cita amb l’impossible, una trobada amb el fantàstic, un viatge a l’excepcional.